Estiu

I la primavera va passar, i els nous projectes es van fer realitat, i ara ja no havia d'anar a treballar cada dia a la feina sinó que ho feia a casa, i l'estiu va arribar, i vam anar a Lisboa, i vam venir a l'apartament, i els dies han passat treballant amb el portàtil a la tauleta d'Ikea que fa d'escriptori, i les idees han brollat, i els jocs de taula que he engendrat van prenent forma, i els hem posat en pràctica amb amics i germans i cunyats, i ha fet dies de sol i xafogor, i també dies d'aire i de núvols, i he fet unes minivacances en què ens hem banyat, i hem passejat, i hem pres el sol, i hem ensenyat a anar en bicicleta, i ara l'estiu ja s'acaba i és hora de tornar a València, a casa, als darrers dies de calor, a portar les nenes a escola, a treballar al despatx, al Club de Lectura del barri, a veure com van les obres del poliesportiu i del complex administratiu, a retrobar-nos amb els amics de la ciutat... a la rutina diària.

Ha estat un estiu diferent per moltes coses, i l'hem gaudit de valent!

Canvi

Dijous passat, en el Mot per dia, vaig proposar parlar de la paraula CANVI, a causa dels canvis que la meva vida està experimentant aquests dies: en resum, he decidit canviar de règim laboral i passar del compte propi al compte d'altri. Prendre aquesta decisió no ha sigut fàcil, perquè la seguretat laboral que et dóna una ocupació fixa no és garantida quan un s'estableix com a autònom. És cert, però, que ho he fet sabent on poso els peus i amb un coixí de seguretat ben inflat: fins ara he acumulat un volum de clients important que em garanteix treball a llarg termini; a més, he rebut un nou encàrrec que em farà dedicar un temps diari del qual ara no disposo i que comportarà uns ingressos mensuals segurs; i finalment, gràcies a haver conclòs amb bona relació l'etapa amb la meva empresa actual, m'he assegurat seguir gaudint d'encàrrecs editorials que m'ajuden a mirar el futur amb una perspectiva encara més clara.
Per tot això, estic segur que el canvi a què ara m'enfronto serà positiu i em permetrà, que és el que al final volia, poder fer-me amo del meu temps i de les meves feines. Brindo amb vosaltres perquè així sigui!

Silenci

Som la paraula silenciada (Obrint Pas)

-En protesta pel tancament de les emissions de TV3 al País Valencià.

Records

Recordo la llum groga dels fanals de l'autopista, a l'entrada de la ciutat, assegut al seient del darrere del cotxe.
Recordo els sons esmorteïts de les converses dels adults, i cares tristes.
Recordo el teclat negre del primer ordinador, la il·lusió d'instal·lar-lo, de jugar-hi.
Recordo la cuina de casa, on dos nens i un pare ploren el record d'una absència.
Recordo cares noves, terres noves, nous costums...
Recordo bicicletes de colors rodant entre moreres, sota els balcons.
Recordo la música de les màquines recreatives, i les monedes de 25 pessetes a les butxaques.
Recordo el dia que em van dir: què et sembla si marxem d'aquí?
Recordo que hi vaig accedir, i mai he entès perquè vaig fer-ho amb tanta facilitat.
Recordo els carrers d'una ciutat que m'era estranya en aquell moment.

Recordo que em costa recordar aquells anys, tants anys...

Dècada

Enguany hem començat una nova dècada i, pensant-ho l'altre dia, em vaig adonar que la meva vida, darrerament, ha basculat a partir dels nous decennis.
Tot va començar el 1990, l'any en què tota la família vam fer les maletes i, amb una mescla extranya de dolor i il·lusió, vam agafar la A-7 en direcció sud per establir-nos a València: nova ciutat, nou ambient, nous amics... En fi, una nova vida. I així va passar tota la dècada, a casa dels pares, coneixent l'Asela, estudiant  i introduint-me en el mercat laboral.
En això que va arribar el 2001 i va començar una nova dècada totalment diferent de l'anterior, amb el casament al mes de juliol: nova feina (vaig començar al setembre del 2000), nova casa, nou entorn, nous horaris, noves responsabilitats... En fi, una altra nova vida. I així ha passat tot aquest decenni, a casa nostra, amb el naixement de les filles i la consolidació de la família.
I ara som a l'inici del 2011 i tinc el pressentiment que aquesta dècada també hi haurà canvis. De moment només és una intuïció, però em sembla que ja sé per on aniran els trets. La vida és una tómbola i no saps mai cap a quin costat et guiarà, però espero que aquesta sigui una dècada prodigiosa i que d'aquí a deu anys pugui dir: doncs al final la cosa va sortir molt bé, ha estat una bona dècada.

Club de lectura

La idea va sorgir aquest estiu sopant a la terrassa de l'Asador El Chalet de Salou, amb el Xavi: "I per què no organitzes un Club de Lectura a Nou Moles?", em va suggerir. La intenció era movilitzar els veïns del barri, animar-los a llegir en valencià. Jo sabia que costaria, perquè la majoria parlen en castellà i, si parlen en valencià, amb prou feines el saben llegir. Però ho vam intentar.
La publicitat va ser únicament via Facebook, amb el suport de la pàgina del barri que tinc en aquesta xarxa. I tot i que les esperances eren més aviat nul·les, al final vam aconseguir, en la primera edició, reunir 8 o 9 veïns, la majoria coneguts nostres, encuriosits per la nova experiència. Val a dir, però, que pràcticament ningú no es va llegir el llibre proposat, "Històries del Paradís" (vaig començar amb el llibre del Xavi per intentar motivar l'assistència). Malgrat tot, vam quedar contents i ens vam emplaçar a fer una segona sessió del Club.
I així ha passat aquesta mateixa setmana. Gràcies a la publicitat feta al butlletí del barri hem aconseguit un parell de fitxatges, que es van apuntar a última hora moguts per un estímul erroni: havíem de comentar "Penja els guants, Butxana", de Ferran Torrent, i es pensaven que el bo del Ferran vindria al barri a parlar del llibre... Però una vegada desfet l'embolic, van resoldre quedar-se i xerrar amb els altres quatre que ens l'havíem llegit i que estàvem disposats a debatre'n. I ara han decidit d'apuntar-se de forma estable al Club.
De manera que, a poc a poc, anem conformant un grup que esperem que duri. Tenim un lloc de trobada, el pub El Volander del meu carrer, que amb això de la llei antitabac ha guanyat enters com a lloc de reunions socials, i també uns lectors que tenen ganes de llegir llibres en valencià (o en català, que tant els fa) i de parlar-ne. Per tant, el meu propòsit inicial sembla que, a poc a poc, va agafant forma. Per a la sessió següent he proposat "Dones", d'Isabel-Clara Simó, intentant buscar un altre tipus de públic que faci créixer el grup. Si ho aconsegueixo, ho celebraré. Si no, almenys serà una bona ocasió per a passar una agradable estona vespertina, al voltant d'una taula i fent tertúlia entre veïns.

Rutina

N'hem parlat en altres ocasions i altres llocs, però en un dia com avui és inevitable fer referència a la rutina, aquest costum pres de fer una cosa d'una certa manera. I és que aquests dies de vacances nadalenques que tot just s'han acabat, i que per a molta gent són dies de descans i de vacances, de festa i dolços, són també dies de grans tiberis, de visites familiars, de costums irrenunciables, de criatures les vint-i-quatre hores, de tardes senceres als centres comercials, de...
Fa uns dies vaig dir que sentia felicitat, durant aquest període. Per descomptat. Però també és cert que tants dies d'activitats extra arriben a cansar fins al punt de desitjar que arribi la maleïda rutina: la que ens fa llevar a quarts de vuit del matí, la que ens fica en mil lluites matineres amb les criatures, la que ens embussa dins el cotxe, la que ens empeny a la feina (avorrida, feixuga, rutinària...). Vaja, res que no sàpiga ningú. Però aquests coses sempre passen: quan les vacances s'allarguen desitgem que arribi la rutina. I quan la rutina s'allarga en excés, preguem perquè arribi un miserable pont que ens faci canviar d'hàbits ni que sigui per un dia.
Ara, per tant, tocar rutina. I a patir!