M'encanten les altures i la seva representació màxima, els gratacels. Veure el paisatge a vista d'ocell, els punts diminuts circulant avall del carrer, la brisa en la cara, els núvols a frec de pell... He de reconèixer que no he estat gaire amunt, a tot estirar els 300 metres de la torre Eiffel, però la sensació que es respira des d'aquella alçada és indescriptibe, a no ser que tinguis vertigen, és clar. Jo, afortunadament, no en tinc, fins al punt d'haver comès la bogeria, ja fa uns quants anys, de llançar-me al buit penjat dels peus des d'una torre de 50 metres, allò que en deien "bungy jumping". I sempre em quedaré amb les ganes de llançar-me en paracaiguda...
Per sort, però, les torres i els gratacels em permeten tenir una sensació semblant, la de gaudir de les altures, com ara els més de 800 metres del Burj Khalifa, a Dubai. Us imagineu què deu sentir una persona que es llança en un salt al buit des d'aquella alçada? De vertigen no en deu tenir gaire, oi? I vosaltres, en teniu?
Jo et puc assegurar que no ho faré mai. No dic que no siga emocionant, però em fa molta por...
ResponElimina