dissabte, 25 de desembre del 2010

Nadal

Avui és 25 de desembre, dia de Nadal. Dia de trobar-se amb la famílies o de retrobar-s'hi si són lluny. Dia de reunions, de tertúlies, de tiberis, de misses per a algunes persones... Però també dia trist, dia de records, dia de poques paraules per a aquells que estan sols. Independentment del fet religiós, en el qual personalment no crec, el dia de Nadal, com totes les festes d'aquests dies, és un dia important per a fer una reflexió i valorar les coses bones que tenim al voltant. Hem passat un any amb alegries, amb penes, amb dificultats i amb bons moments, i quan ara els dies ja s'escolen calendari avall fins al nou any, hem d'aturar el rellotge un segons i pensar en tot el que hem viscut.
Per mi, l'any 2010 ha sigut un bon any: la crisi que assota el país no em toca de ple, només em passa fregant, i per això ja em puc considerar afortunat. Enguany he conegut molta gent que ara fa 365 dies ni em figurava que pogués conèixer: el Facebook té la culpa que m'hagi trobat el grup d'enigmaires aficionats als jocs verbals creats pel Màrius Serra. En el terreny familiar, amb les tres perles que tinc a casa la vida no pot ser més meravellosa. I quant a la salut, doncs tampoc tinc queixa, perquè tret d'alguns entrebancs puntuals, estic sa com un roure... :-)
Per això, passaré aquest dia de Nadal i aquestes festes content, agraït als que m'envolten per donar-me felicitat i procurant que tothom rigui i estigui content. Perquè tots us ho mereixeu!
Gràcies a tots i molt petons!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Examen

Vinyeta de Faro sobre els exàmens.
El 10 de març, en la secció "Un mot per dia", vam parlar dels exàmens, i es va dir això: 


MÀ Gibert:  Uiii! Quin mal rotllo! Que forçat! No em podria examinar (vostè) en plan Gran Hermano, sense que jo me n'adoni?... Un examen és la cosa més antinatural del món. Malgrat tot, a vegades, per no dir gairebé sempre, és el que fa que estudiem, MÀndrosos com som.
Encarna: Bueno a veces da la impresión que todavia te esta examinando la vida y a veces apruebas otras no,pués este es otro examen que tenemos que pasar ahora de adultos. pero me acuerdo de los nervios antes de tener uno, de las noches en vela estudiando, de la satisfación o no, cuando salias de examinarte y tb. de la fiestas que montabamos cuando acababamos los examenes, que tiempos!!!
Àngels: Mal rotllo! Però, com diu Encarna, jo pensava que els exàmens s'acabaven a la facultat, però no: cada dia passem i suspenem molts exàmens
Asela: A mi, els exàmens no em fan cap gràcia, mai no me n'han fet. L'últim que vaig fer va se el de conduir, quins nervis tenia. Quan tenia exàmens era igual a mal de panxa. Quan vaig acabar la carrera vaig dir "per fi, ja s'han acabat els exàmens". Val, teniu raó, la vida també et fa passar exàmens, però no són ni millor ni pitjor, sinó diferents...
Gemma: Sí, és veritat que cada dia passem proves (jo no les anomenaria exàmens!), de vegades dures i de vegades, menys. Però, us puc dir per experiència que mentre va passant la vida, van passant les proves, i al capdavall... tot passa! :-) I jo estic contenta que passe, sobretot quan et donen una segona oportunitat... :-)))


Personalment, quan estudiava no m'agradaven els exàmens, per això em vaig alegrar quan vaig acabar la carrera. Però més tard m'he adonat que els exàmens no es van acabar allà, i que la feina, la família, la vida en va ple. La vinyeta de Faro és bona i ho exemplifica, però la trobo massa pessimista: si estàs ben preparat, et pots enfrontar amb solvència a qualsevol situació. És per això que he vist que els exàmens i els estudis no es van acabar en aquells aularis, sinó que cal treballar contínuament, dia a dia, per saber encarar qualsevol problema, qualsevol dificultat, qualsevol examen. 
I coincideixo amb la Gemma que, com en els estudis, la vida ens dóna sovint segones oportunitats: si suspenem, podem recuperar-ho si ens esforcem. Perquè ja diuen que, qui no s'equivoca, no encerta. Per tant, a estudiar!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Barcelona


Cada vegada que vaig a Barcelona sento papallones a l'estómac. Digueu-ne enamorament, digueu-ne com vulgueu. Però és una sensació que em persegueix des que vaig deixar la ciuat, allà pel 1990.
I no és perquè hi hagi nascut i viscut durant quinze anys i escaig. Barcelona és una ciutat que em fa sentir viu, que m'omple d'orgull, que m'apassiona... És una ciutat de mida humana per a les persones, cosmopolita, plena, viva. És cert que ara la veig amb els ulls de turista: potser qui hi viu tot l'any no té la mateixa sensació, però per a mi és un plaer per als sentits seure en qualsevol banc de la ciutat i sentir l'ambient que s'hi respira, les marees de gent, els colors, l'esveltesa de l'arquitectura, la plenitud de la natura...
Són tantes coses bones les que m'atrapen que no em deixen veure les dolentes, perquè també n'hi ha, òbviament. Com deia, si hi visqués tot l'any potser no tindria aquesta sensació, però per això hi faig escapades puntuals, curtes, que  mantenen viva la flama de la passió sense que m'empalagui.
Fins aviat, Barcelona, ens retrobarem en uns mesos.

La foto l'he tret d'aquí: http://img374.imageshack.us/img374/460/forumfv3.jpg

dimarts, 21 de setembre del 2010

Zona Taronja



Llegeixo a la premsa valenciana que l'Ajuntament de la capital té previst avui aprovar les noves tarifes de l'ORA per a 2011, que tindran la novetat que, a Ciutat Vella, costarà molt més aparcar al centre que a la resta de la ciutat. Ja sabem que el nostre consistori té necessitat de diners, ara que no li deixen ni demanar crèdit! No patiu, entre tots el finançarem.
Una de les novetats de l'ORA (que, d'altra banda, tothom confon amb "hora", ja que es paga per temps) és la creació de la Zona Taronja. Per als qui sigueu de Barcelona, diré que aquesta zona taronja és la que allà es coneix com Àrea Verda. Doncs aquí és taronja. I és que, ja ho sabeu, les taronges valencianes són conegudes arreu del món, per això sembla que és moda que tot sigui d'aquest color, per aquestes latituds: el trofeu estival del València s'anomena Trofeu Taronja (Naranja, vaja), l'equip de bàsquet hi juga així (i es coneix, en castellà, com "el equipo taronja") i ara també aparcarem en carrers taronja. Visca el món taronja! Visca els tòpics

dilluns, 13 de setembre del 2010

Carícia

De tant recordaré mots del "Mot per dia" de Facebook, i reproduiré els comentaris que hi fèieu, petits tresors que guardo amb molta estima. Començaré per un dels primers, carícia, que va tenir aquests comentaris:
Jo: "Per tancar la setmana una paraula que em fa posar els pèls de punta. Què hi ha més dolç que una carícia?
Uf!"
MÀ Gibert: M'encanten, les carícies. També les no físiques: lloances, piropos, "how wonderful is that you're in the world"... Les necessito com el pa que menjo. És el meu aliment emocional. I el féisbuc és un bon lloc per fer-ne. "How wonderful is that you (Roger i cia.) are in the FB!" MuÀ
Callejero Canela: És bonic això que dius. Acaronar amb paraules :D
Asela: Carícia. Quina paraula més bonica. M'encanten les carícies; les dolces i tendres que fas o et fan les filles, les carícies i paraules de consol que et fa una amiga quan estàs baixa d'ànims, les carícies d'amor que van acompanyades de besos, les carícies suaus d'una ploma, les apassionades, i les que fas o et fa et teu estimat amb la mirada. Són tota una declaració, sinceres, un poema d'amor.
Oikos Inworld: Què faríem sense la tendresa...quan tot falla, la tendresa ens salva. [la filla del Punset, l'Elsa Punset, diu que "només hi ha una manera de veure el món: des de l'amor o des de la por". Pues eso: visca la tendresa i les carícies!!!]
Rosa MarillQuè faríem sense la tendresa...quan tot falla, la tendresa ens salva. [la filla del Punset, l'Elsa Punset, diu que "només hi ha una manera de veure el món: des de l'amor o des de la por". Pues eso: visca la tendresa i les carícies!!!]

Que bonic és parlar dels mots, que bonic és opinar del que ens diuen les paraules, del que ens evoquen. Cadascú té una versió, una idea, una opinió. I m'agrada que ho compartiu!
Jo trobo que les paraules són carícies per a les orelles, sobretot si es xiuxiuegen, si es diuen baixes, amb estima. Per això m'agraden tant els mots!

divendres, 10 de setembre del 2010

Palíndrom


Ja fa molts anys que vaig descobrir els palíndroms: de primer va ser un joc espontani consistent a capgirar paraules per descobrir-ne de noves. Més endavant, gràcies al mestre Màrius vaig saber que fins i tot les frases i les oracions es podien capgirar per esdevenir palíndroms. Són cèlebres els palíndroms "Senén té sis nens i set nenes", "Dábale arroz a la zorra el abad" o "A man, a plan, a canal: Panama", però n'hi ha infinits: el mateix Màrius, sense anar més lluny, té la gràcia de posar un palíndrom setmanal a la seva pàgina, www.verbalia.com.

I ahir, seguint un partit de bàsquet del mundial, vaig descobrir un jugador nord-americà que té un nom i cognoms que en català formen un palíndrom: "Lamar Odom m'odora mal", o bé "Lamar Odom odora mal". Pobre Lamar, ignoro la capacitat endevinadora dels palíndroms, però espero que no sigui així pel bé dels seus companys, començant pel mateix Gasol, amb qui comparteix vestidor a Los Angeles!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Enigmàrius


Avui que han tornat de nou els enigmàrius, em ve de gust parlar d'aquest concurs, que ha esdevingut un fenomen. L'any passat, en Màrius Serra es va empescar aquest joc a Catalunya Ràdio: cada matí planteja un enigma lingüístic que els oients hem de resoldre. Els enigmes lingüístics són definicions de mots encreuats però plantejades com un joc de mots, una perla per als amants de la ludolingüística. Per exemple: "Només treballen quan volen (6 lletres)*; o "Problemes en la transferència" (10 lletres)**. I jo m'hi vaig enganxar de bon principi, tot i que al final de la lliga (és que hi ha lliga i tot!) no vaig quedar en bona posició.
Però el millor de tot dels enigmàrius és que, a rebuf del concurs, va néixer un grup al Facebook (un altre dia parlaré de les xarxes socials) creat pel Miquel Àngel Gibert dedicat a plantejar i resoldre enigmes lingüístics. S'anomena "T'enigmes?", i ha esdevingut un autèntic viver d'enigmistes. Però sobretot ha servit per a donar a llum un grup de persones de tots els punts cardinals del país que tenen aquesta pàgina com a punt de trobada per a parlar, jugar, pensar i passar-s'ho bomba. Si us agraden els enigmes lingüístics passeu per aquesta pàgina, no us en penedireu!

http://www.facebook.com/group.php?gid=259505585780

*pilots
**entrebancs

dissabte, 4 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés



Deixo aquí el meu petit homenatge al mestre Estellés en l'aniversari del seu naixement:


ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.



I si el voleu sentir en la veu d'Ovidi Montllor, visiteu aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs

dijous, 2 de setembre del 2010

Traductors automàtics

La Generalitat Valenciana té un programa de traducció automàtica, el SALT, que, a priori, és molt interessant, ja que allibera de molta càrrega els traductors. Ara bé, com qualsevol treball que fa una màquina, és necessari que al darrere hi hagi la mà d'un corrector que miri fil-per-randa la traducció i esmeni qualsevol error que l'ordinador hagi comès, que no són pocs.
Doncs bé, això no sempre ocorre. És mítica, entre d'altres, la publicació d'un fullet, per part de l'Ajuntament de València, sobre un congrés dedicat a la València jueva que, per obra i gràcia del SALT, s'havia convertit en la "València fesol". O aquell porter tan xulesc de l'equip de la ciutat, sovint anomenat en la versió valenciana de l'ajuntament "Santiago Canyars".
Ara, qui ens ha delectat amb un error tan gros és el mateix DOCV, sí senyor, el Diari Oficial. Llegiu el fragment que adjunto i al·lucineu. AIXÒ és el que tenen els traductors automàtics...  

dimecres, 1 de setembre del 2010

Orxata amb fartons


Fa una estona, mentre assaboria una orxata amb fartons per berenar (ara que encara fa bon temps), he pensat: mira, aquest podria ser el primer article del bloc!
Orxata i fartons, dos productes provinents d'Alboraia, a l'Horta Nord. L'orxata neix de la xufa, tubercle que encara es cultiva als camps encaixats entre les poblacions d'aquesta comarca, camps amenaçats pel ciment que lentament ofega els conreus. La crisi, però, sembla que els ha donat un respir!
De l'orxata s'han dit moltes coses, com ara aquella vella (i absurda) llegenda que atribueix l'origen del nom al rei Jaume I; si fos cert, podríem dir que seria el primer enigmàrius de la història: és allò de "això és or, xata!".
Els fartons, en canvi, són més moderns: aquí no hi ha llegenda que valgui, ja que l'origen és ben explicat en tots els embolcalls dels Fartons Polo, els pioners (si és que diuen la veritat, vaja, perquè en la publicitat ja se sap que les coses no són sempre com s'afirmen). Segons diuen, es tracta d'uns dolços creats l'any 1960 per la família Polo d'Alboraia, que en aquella època regentava un forn a la plaça Major d'Alboraia a fi que poguessin ser sucats en aquesta beguda sense que es trenquessin. Se suposa que de primer eren artesanals, com els que se serveixen encara en moltes orxateries i gelateries; ara, però, es venen com a xurros envasats, que és com s'han exportat arreu per obra i gràcia d'una altra família de l'Horta Nord: els Roig, amos de Mercadona.
Orxata i fartons, un binomi que va néixer en una petita localitat agrícola de valenciana i que ha esdevingut un altre símbol de la globalització alimentària. Deu ser perquè estan molt bons...

Punt de partida

Comença el setembre, nou curs i nova temporada, i començo aquest nou bloc per parlar de mots, noms i altres monosíl·labs que m'agraden, que em fan pensar, que tenen suc. El setembre és un bon mes per a encetar projectes: ja ho diuen els astres, es tracta d'un mes verge. Per això, espero que la fertilitat del moment doni el seu fruit i el bloc fructifiqui amb bona cosa de mots i comentaris.  
Fa uns mesos, allà pel gener, vaig decidir donar vida al compte de Facebook que havia creat un temps enrere, i el vaig nodrir, entre altres coses, amb una secció anomenada "Un mot per dia". Passats uns mesos, vull convertir aquesta secció en un bloc, en què tindran cabuda altres pensaments, altres paraules, altres idees... Que tampoc serà diari ni es limitarà a simples mots: la idea és que sigui més flexible i més obert.
Espero que gaudiu amb la lectura i que us animeu a explicar-me coses.

Ah, i tot i que el nom d'aquest bloc coincideix amb un llibre del gran Salvat-Papasseït, és pura coincidència.