Dècada

Enguany hem començat una nova dècada i, pensant-ho l'altre dia, em vaig adonar que la meva vida, darrerament, ha basculat a partir dels nous decennis.
Tot va començar el 1990, l'any en què tota la família vam fer les maletes i, amb una mescla extranya de dolor i il·lusió, vam agafar la A-7 en direcció sud per establir-nos a València: nova ciutat, nou ambient, nous amics... En fi, una nova vida. I així va passar tota la dècada, a casa dels pares, coneixent l'Asela, estudiant  i introduint-me en el mercat laboral.
En això que va arribar el 2001 i va començar una nova dècada totalment diferent de l'anterior, amb el casament al mes de juliol: nova feina (vaig començar al setembre del 2000), nova casa, nou entorn, nous horaris, noves responsabilitats... En fi, una altra nova vida. I així ha passat tot aquest decenni, a casa nostra, amb el naixement de les filles i la consolidació de la família.
I ara som a l'inici del 2011 i tinc el pressentiment que aquesta dècada també hi haurà canvis. De moment només és una intuïció, però em sembla que ja sé per on aniran els trets. La vida és una tómbola i no saps mai cap a quin costat et guiarà, però espero que aquesta sigui una dècada prodigiosa i que d'aquí a deu anys pugui dir: doncs al final la cosa va sortir molt bé, ha estat una bona dècada.

Club de lectura

La idea va sorgir aquest estiu sopant a la terrassa de l'Asador El Chalet de Salou, amb el Xavi: "I per què no organitzes un Club de Lectura a Nou Moles?", em va suggerir. La intenció era movilitzar els veïns del barri, animar-los a llegir en valencià. Jo sabia que costaria, perquè la majoria parlen en castellà i, si parlen en valencià, amb prou feines el saben llegir. Però ho vam intentar.
La publicitat va ser únicament via Facebook, amb el suport de la pàgina del barri que tinc en aquesta xarxa. I tot i que les esperances eren més aviat nul·les, al final vam aconseguir, en la primera edició, reunir 8 o 9 veïns, la majoria coneguts nostres, encuriosits per la nova experiència. Val a dir, però, que pràcticament ningú no es va llegir el llibre proposat, "Històries del Paradís" (vaig començar amb el llibre del Xavi per intentar motivar l'assistència). Malgrat tot, vam quedar contents i ens vam emplaçar a fer una segona sessió del Club.
I així ha passat aquesta mateixa setmana. Gràcies a la publicitat feta al butlletí del barri hem aconseguit un parell de fitxatges, que es van apuntar a última hora moguts per un estímul erroni: havíem de comentar "Penja els guants, Butxana", de Ferran Torrent, i es pensaven que el bo del Ferran vindria al barri a parlar del llibre... Però una vegada desfet l'embolic, van resoldre quedar-se i xerrar amb els altres quatre que ens l'havíem llegit i que estàvem disposats a debatre'n. I ara han decidit d'apuntar-se de forma estable al Club.
De manera que, a poc a poc, anem conformant un grup que esperem que duri. Tenim un lloc de trobada, el pub El Volander del meu carrer, que amb això de la llei antitabac ha guanyat enters com a lloc de reunions socials, i també uns lectors que tenen ganes de llegir llibres en valencià (o en català, que tant els fa) i de parlar-ne. Per tant, el meu propòsit inicial sembla que, a poc a poc, va agafant forma. Per a la sessió següent he proposat "Dones", d'Isabel-Clara Simó, intentant buscar un altre tipus de públic que faci créixer el grup. Si ho aconsegueixo, ho celebraré. Si no, almenys serà una bona ocasió per a passar una agradable estona vespertina, al voltant d'una taula i fent tertúlia entre veïns.

Rutina

N'hem parlat en altres ocasions i altres llocs, però en un dia com avui és inevitable fer referència a la rutina, aquest costum pres de fer una cosa d'una certa manera. I és que aquests dies de vacances nadalenques que tot just s'han acabat, i que per a molta gent són dies de descans i de vacances, de festa i dolços, són també dies de grans tiberis, de visites familiars, de costums irrenunciables, de criatures les vint-i-quatre hores, de tardes senceres als centres comercials, de...
Fa uns dies vaig dir que sentia felicitat, durant aquest període. Per descomptat. Però també és cert que tants dies d'activitats extra arriben a cansar fins al punt de desitjar que arribi la maleïda rutina: la que ens fa llevar a quarts de vuit del matí, la que ens fica en mil lluites matineres amb les criatures, la que ens embussa dins el cotxe, la que ens empeny a la feina (avorrida, feixuga, rutinària...). Vaja, res que no sàpiga ningú. Però aquests coses sempre passen: quan les vacances s'allarguen desitgem que arribi la rutina. I quan la rutina s'allarga en excés, preguem perquè arribi un miserable pont que ens faci canviar d'hàbits ni que sigui per un dia.
Ara, per tant, tocar rutina. I a patir!

Vertigen

M'encanten les altures i la seva representació màxima, els gratacels. Veure el paisatge a vista d'ocell, els punts diminuts circulant avall del carrer, la brisa en la cara, els núvols a frec de pell... He de reconèixer que no he estat gaire amunt, a tot estirar els 300 metres de la torre Eiffel, però la sensació que es respira des d'aquella alçada és indescriptibe, a no ser que tinguis vertigen, és clar. Jo, afortunadament, no en tinc, fins al punt d'haver comès la bogeria, ja fa uns quants anys, de llançar-me al buit penjat dels peus des d'una torre de 50 metres, allò que en deien "bungy jumping". I sempre em quedaré amb les ganes de llançar-me en paracaiguda...
Per sort, però, les torres i els gratacels em permeten tenir una sensació semblant, la de gaudir de les altures, com ara els més de 800 metres del Burj Khalifa, a Dubai. Us imagineu què deu sentir una persona que es llança en un salt al buit des d'aquella alçada? De vertigen no en deu tenir gaire, oi? I vosaltres, en teniu?

Propòsit

Avui és el dia de Cap d'Any, i amb el canvi d'any i de dècada és el moment ideal per a fer els propòsits per a aquests propers 365 dies. Jo n'he fet un parell: el primer, reactivar aquest bloc que ha estat uns mesos adormit, per parlar de les paraules que ens envolten i convertir-lo en el MOTEL EL MOT; és a dir, l'hotel de les paraules, i que vosaltres us animeu a comentar també els mots que proposo. I el segon, seguir la marxa de córrer pels matins, que la salut i el cos ho demanen, i és un exercici alliberador que té molt de profit.
Per a aquest 2011 també tinc desitjos, com ara que la feina no baixi, que la salut ens aguanti i que la família continuï tan bé com fins ara.
Però ara no estem parlant de desitjos sinó de propòsits, així que digueu: vosaltres ja heu fet els vostres?

Nadal

Avui és 25 de desembre, dia de Nadal. Dia de trobar-se amb la famílies o de retrobar-s'hi si són lluny. Dia de reunions, de tertúlies, de tiberis, de misses per a algunes persones... Però també dia trist, dia de records, dia de poques paraules per a aquells que estan sols. Independentment del fet religiós, en el qual personalment no crec, el dia de Nadal, com totes les festes d'aquests dies, és un dia important per a fer una reflexió i valorar les coses bones que tenim al voltant. Hem passat un any amb alegries, amb penes, amb dificultats i amb bons moments, i quan ara els dies ja s'escolen calendari avall fins al nou any, hem d'aturar el rellotge un segons i pensar en tot el que hem viscut.
Per mi, l'any 2010 ha sigut un bon any: la crisi que assota el país no em toca de ple, només em passa fregant, i per això ja em puc considerar afortunat. Enguany he conegut molta gent que ara fa 365 dies ni em figurava que pogués conèixer: el Facebook té la culpa que m'hagi trobat el grup d'enigmaires aficionats als jocs verbals creats pel Màrius Serra. En el terreny familiar, amb les tres perles que tinc a casa la vida no pot ser més meravellosa. I quant a la salut, doncs tampoc tinc queixa, perquè tret d'alguns entrebancs puntuals, estic sa com un roure... :-)
Per això, passaré aquest dia de Nadal i aquestes festes content, agraït als que m'envolten per donar-me felicitat i procurant que tothom rigui i estigui content. Perquè tots us ho mereixeu!
Gràcies a tots i molt petons!

Examen

Vinyeta de Faro sobre els exàmens.

El 10 de març, en la secció "Un mot per dia", vam parlar dels exàmens, i es va dir això: 


MÀ Gibert:  Uiii! Quin mal rotllo! Que forçat! No em podria examinar (vostè) en plan Gran Hermano, sense que jo me n'adoni?... Un examen és la cosa més antinatural del món. Malgrat tot, a vegades, per no dir gairebé sempre, és el que fa que estudiem, MÀndrosos com som.
Encarna: Bueno a veces da la impresión que todavia te esta examinando la vida y a veces apruebas otras no,pués este es otro examen que tenemos que pasar ahora de adultos. pero me acuerdo de los nervios antes de tener uno, de las noches en vela estudiando, de la satisfación o no, cuando salias de examinarte y tb. de la fiestas que montabamos cuando acababamos los examenes, que tiempos!!!
Àngels: Mal rotllo! Però, com diu Encarna, jo pensava que els exàmens s'acabaven a la facultat, però no: cada dia passem i suspenem molts exàmens
Asela: A mi, els exàmens no em fan cap gràcia, mai no me n'han fet. L'últim que vaig fer va se el de conduir, quins nervis tenia. Quan tenia exàmens era igual a mal de panxa. Quan vaig acabar la carrera vaig dir "per fi, ja s'han acabat els exàmens". Val, teniu raó, la vida també et fa passar exàmens, però no són ni millor ni pitjor, sinó diferents...
Gemma: Sí, és veritat que cada dia passem proves (jo no les anomenaria exàmens!), de vegades dures i de vegades, menys. Però, us puc dir per experiència que mentre va passant la vida, van passant les proves, i al capdavall... tot passa! :-) I jo estic contenta que passe, sobretot quan et donen una segona oportunitat... :-)))


Personalment, quan estudiava no m'agradaven els exàmens, per això em vaig alegrar quan vaig acabar la carrera. Però més tard m'he adonat que els exàmens no es van acabar allà, i que la feina, la família, la vida en va ple. La vinyeta de Faro és bona i ho exemplifica, però la trobo massa pessimista: si estàs ben preparat, et pots enfrontar amb solvència a qualsevol situació. És per això que he vist que els exàmens i els estudis no es van acabar en aquells aularis, sinó que cal treballar contínuament, dia a dia, per saber encarar qualsevol problema, qualsevol dificultat, qualsevol examen. 
I coincideixo amb la Gemma que, com en els estudis, la vida ens dóna sovint segones oportunitats: si suspenem, podem recuperar-ho si ens esforcem. Perquè ja diuen que, qui no s'equivoca, no encerta. Per tant, a estudiar!